El Tribunal Superior de Justícia de Madrid, en la sentència de data, 22 de febrer de 2023, estableix la legitimitat de l’empresa de descomptar la quantitat satisfeta en concepte de formació, per incompliment del pacte de permanència signat entre l’empresa i el treballador per al finançament del màster d’especialització i millora d’ocupabilitat realitzat pel treballador.Aquesta sentència tracta la problemàtica que es planteja quan un treballador que està rebent una formació de màster per a l’especialització professional subvencionada per l’empresa, amb el qual s’ha pactat un pacte de permanència, decideix abandonar l’empresa abans de la finalització del termini establert en el pacte.En el pacte de permanència s’establia que les conseqüències d’abandonar l’empresa en els següents 4 anys que començaven a computar des de l’inici del màster consistien a pagar una quantitat proporcional del cost total d’aquest, que varia de més a menys percentatge amb el transcurs dels anys.El treballador va abandonar l’empresa dintre del període del tercer any de vigència del pacte de permanència, però que en realitat era el segon any des de la finalització del màster, i per això es va aplicar el descompte del 60% del cost del màster en la suma de la liquidació del contracte de treball a abonar.La sentència d’instància va ser favorable a la persona treballadora i recorreguda per l’empresa en suplicació. La sentència objecte del present article entén que el màster cursat per la persona treballadora, en ser impartit per una escola de prestigi suposa un enriquiment evident del seu currículum i valor professional, complint així els requisits exigits pel Tribunal Suprem de ser considerada una formació singular o qualificada que comporta un cost especial o extraordinari per a l’empresa, ja que excedeix amb escreix la quantia professional ordinària. A més, s’estableix que la mala definició del concepte del descompte per part de l’empresa a la persona treballadora no és vàlid, ja que tot i que el concepte estigui mal qualificat, el deute existeix i va ser liquidat, vençut i exigible i compensable segons la llei vigent.Tot i que el període de permanència pactat excedeix el límit legal màxim de dos anys establert en l’article 21.4 de l’Estatut dels Treballadors, en començar el còmput de temps del pacte des de l’inici de la formació i no en acabar, com s’estableix en l’estatut, es dona per vàlid el còmput des de l’inici de la formació fins dos anys després de la finalització del màster, però sense superar aquest límit de l’estatut, i per això és vàlid escurçant el temps de validesa del pacte fins als dos anys posteriors.Com que en la data de la baixa voluntària el treballador es trobava encara en període del pacte de permanència, es confirma el deute que té amb l’empresa d’acord amb la indemnització per incompliment del pacte, que consisteix en un pagament del 60% del valor del màster cursat per haver abandonat l’empresa dintre del període que correspon al segon any.Podem veure, doncs, que tot i haver definit de manera incorrecta el concepte del descompte, el deute existeix i és exigible per part de l’empresa en cas d’incompliment dels pactes de permanència.Si teniu qualsevol dubte podeu contactar amb el Departament Jurídic de PIMEC https://www.pimec.org/ca/pimes-autonoms/serveis/assessoria-juridica