El Tribunal Suprem, en la seva sentència de 18 d’abril de 2023 estableix que no es pot considerar com a temps de treball efectiu les guàrdies telefòniques en atenció a manca de l’obligació de presència física i de temps de resposta com a condicionants del temps lliure de cada persona treballadora.El conflicte que tracta la sentència consisteix en el fet que l’empresa assigna a les persones treballadores supervisores fora del seu horari laboral, i de manera rotativa, l’obligació de realitzar guàrdies telefòniques localitzables, en diumenges i festius d’obertura comercial. Les persones treballadores han d’atendre les trucades i acudir en casos puntuals. L’empresa no estableix el temps mínim per acudir. No reben compensació per aquestes guàrdies de localització telefònica.En aquest cas, d’una banda, els representants de les persones treballadores demanen una compensació pels dies de guàrdies telefòniques realitzades en caps de setmana o festius, ja que en alguns casos, fins i tot s’havia d’acudir presencialment a atendre la qüestió que fons. De contrari, l’empresa sosté que no s’ha realitzat cap canvi que justifiqui aquesta decisió, ja que això venia passant des de sempre i, per tant, la retribució complementària que es demana ja està contemplada en la seva retribució global (que està per sobre de la prevista al conveni col·lectiu aplicable).L’Alt Tribunal arriba a la conclusió, portant a col·lació altres sentències del mateix òrgan i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que la cadència en el desenvolupament i la inexistència d’un temps de resposta acotat, que s’addicionen a la llibertat d’establir el lloc en el qual poden trobar-se, permet afirmar que no es genera a les persones treballadores una limitació de tal entitat que determini la qualificació de la totalitat del període de guàrdia de localització telefònica com a temps de treball efectiu. Afegeix que les limitacions imposades a les guàrdies no presencials de localització telefònica no arriben a un elevat grau d’intensitat, permetent-los disposar i organitzar el temps familiar i social i dedicar-se als seus propis interessos sense altres condicionants que la comunicació per telèfon i, acudir a solucionar algun problema puntual.Per tant, amb cita a la sentència del TS de 2 de desembre de 2020, considera que no es restringeix l’element espacial quan una persona treballadora no està subjecta a romandre o ser localitzable en un lloc determinat i, tampoc es restringeix l’element temporal si el temps de resposta a una demanda de l’empresa durant la guàrdia és com a mínim de 30 minuts de marge per atendre-la. Es conclou que l’element determinant sobre si una guàrdia és considerada temps de treball o no, és si el treballador pot administrar lliurement el seu temps privat mentre no presta serveis a l’empresa. Això no aplica quan s’estableix un sistema de guàrdia localitzada, per la qual cosa s’implica que estigui disponible permanentment. És per això que només serà considerat temps de treball el lapse de temps en el que s’atenen a les demandes i no tot el dia sencer de la guàrdia.Com indicàvem, en la problemàtica plantejada entre les persones treballadores i l’empresa no existeix una limitació d’espai o de temps de resposta d’elevada intensitat en la qual s’ha d’activar efectivament la guàrdia es considera que el temps en guàrdia el poden dedicar i administrar lliurement a les activitats socials, privades i d’oci que considerin oportunes.El Tribunal puntualitza que el que sí que podria reclamar-se en aquest cas, és l’abonament del temps d’atenció a les demandes de l’empresa, però no la consideració del temps de les guàrdies no presencials en la seva totalitat com a temps de treball. Si teniu qualsevol dubte podeu contactar amb el Departament Jurídic de PIMEC.