El 29 de març de 2023 la Sala Social del Tribunal Suprem va dictar una sentència en unificació de doctrina respecte a la jubilació parcial. El punt de debat es troba en si l’empresa està obligada a acceptar la jubilació parcial a proposta de la persona treballadora quan en el Conveni Col·lectiu aplicable simplement estableixi el dret a accedir a la jubilació parcial en complir l’edat i els requisits exigits per la legislació vigent, sense precisar-ho de manera més concreta.En el supòsit sotmès a consideració del Tribunal Suprem resulta aplicable el Conveni Col·lectiu estatal de les empreses de seguretat, concretament la discrepància se situa en l’article 69 que regula l’aplicació de la jubilació parcial i el contracte de relleu, que en el seu punt 1 simplement estableix que “els treballadors tindran dret a accedir a la jubilació parcial, en complir l’edat i requisits exigits per la legislació vigent”. La normativa general a la qual remet el conveni col·lectiu i que regula la jubilació anticipada parcial és l’article 215 LGSS, en relació amb els articles 12.6 i 7 de l’ET. El Tribunal Suprem argumenta que de la seva redacció no es pot extreure que la persona treballadora pugui imposar a l’empresa les condicions de la jubilació, ni del contracte de relleu. Tot i això, l’Alt Tribunal apunta que l’empresa ha d’accedir a la petició de la persona treballadora en la mesura que sigui possible i si ho denega, ha de motivar-ho de forma prou justificada. En definitiva, el Tribunal Suprem conclou que l’empresa no està legalment obligada a acceptar la proposta de jubilació parcial de la persona treballadora, ni a formalitzar el contracte de relleu, com tampoc l’empresa pot imposar aquesta fórmula de renovació de la seva plantilla. Concreta que s’ha acceptat l’existència d’un dret perfecte de la persona treballadora per accedir a la jubilació parcial quan la regulació convencional és inequívoca.  Més informació: aguixe@pimec.org