El Tribunal Suprem ha dictat la Sentència 692/2022, per la qual considera que la prova de videovigilància utilitzada en una llar per a justificar un acomiadament satisfà les exigències de proporcionalitat que imposen la jurisprudència del TEDH i del TC.El cas en concret es produeix a Gijón, on una dona en situació de vulnerabilitat pel fet que pateix una tetraplegia traumàtica i que necessita una cadira de rodes per desplaçar-se, tenia contractada una treballadora de la llar que li prestava assistència personal i domiciliària.El juny de 2019, el marit de l’ocupadora va interposar una denúncia a la Comissaria de la Policia Nacional de Gijón indicant que disposava d’una caixa forta al seu domicili d’on s’havien sostret 30.000 € en metàl·lic, bitllets i monedes antigues, així com diverses joies. Posteriorment, el juliol de 2019, va ampliar la denúncia indicant que havia instal·lat una càmera de gravació al seu domicili que enfocava precisament a la ubicació de la caixa forta. Aquesta havia gravat la treballadora de la llar intentant obrir la porta de l’armari on es trobava la caixa forta, sense poder-ho aconseguir, ja que arran dels fets ocorreguts el marit havia introduït un codi.Tenint en compte els successos esdevinguts, l’agost de 2019 la treballadora va ser acomiadada disciplinàriament per transgressió de la bona fe contractual. L’acomiadament en primera instància es va declarar procedent, mentre que en segona instància va ser declarat improcedent.El Tribunal Suprem, en el debat sobre si cal tenir en compte la prova de videovigilància per no disposar del cartell informatiu de la seva instal·lació i funcionament, considera que la prova era idònia i necessària, ja que no hi havia cap altre tipus de mesura menys intrusiva per provar els fets que justificaven l’acomiadament. En aquest sentit, considera que la videovigilància encoberta estava justificada tenint en compte el que s’havia sostret, el lloc de la sostracció -al domicili familiar-, la ubicació de la càmera que tan sols enfocava l’armari en el qual estava instal·lada la caixa forta, i la situació de gran vulnerabilitat de l’ocupadora.Així, considera que en el present supòsit era difícilment practicable la col·locació del distintiu o dispositiu informatiu de la Instrucció 1/2006, de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, perquè tal col·locació, amb tota probabilitat, hauria frustrat la possibilitat d’acreditar el greu incompliment, sobre el qual existien molt fundades sospites. De fet, és a l’empresari a qui li correspon “la càrrega de provar la veracitat dels fets imputats a la carta d’acomiadament com a justificatius d’aquest” (art. 105.1 LRJS) i, per tant, ha de disposar del dret a utilitzar “els mitjans de prova pertinents per a la seva defensa”. Amb tot, en aquest cas, el Suprem considera la videovigilància com una mesura justificada i idònia pel fi perseguit, a més de proporcional.A més, recorda a la sentència que el dret a la protecció de dades no és il·limitat. No tot incompliment del deure d’informació prèvia comporta una vulneració del dret fonamental a la protecció de dades de l’article 18.4 CE. Una ponderació de la proporcionalitat de la mesura adoptada pot excloure la vulneració d’aquest dret fonamental.Cal destacar que hi ha una diferència entre un sistema de videovigilància permanent i un sistema de videovigilància instal·lat ad hoc, davant l’existència de fundades sospites, i és que en el primer supòsit s’hauran de complir les obligacions normatives i en el segon excepcionalment podran modular-se en casos tan especials com el considerat pel Tribunal Suprem. Més informació: mbueno@pimec.org