Miquel Camps-  El primer cop que vam dinar junts, deu fer uns deu anys, em vas preguntar moltes coses. Una de les preguntes que em vas fer és si l’emprenedor neix o l’emprenedor es fa? Has trobat la resposta?Dídac Lee- Això és com l’ou i la gallina. Després de reflexionar-hi crec que tots naixem amb unes capacitats. Depèn de nosaltres que descobrim aquestes capacitats, depèn dels nostres pares, dels nostres mestres, de la gent que tenim a prop, i si tenim la sort d’identificar aquestes capacitats i desenvolupar-les, podem fer-les servir. Al final l’emprenedor es converteix, ni neix ni es fa, es converteix en l’acte d’emprendre.Jo mai m’hauria imaginat que seria emprenedor, o empresari o autònom o el que sigui. De fet, quan era petit volia ser una altra cosa, però un bon dia, quan ja tenia una certa edat em vaig adonar que era emprenedor. Quan es va posar de moda me’n vaig adonar i ningú m’ho havia dit. Et prometo que de petit mai havia pensat en això.Miquel Camps-  És fàcil trobar llibres sobre claus d’èxit, sobre consells de com ser un bon emprenedor, i ningú ens explica quins són els motius del perquè els emprenedors fracassen, els motius pels quals els emprenedors no se’n surten.Dídac Lee- Pot haver-hi molts motius, començant per les excuses que pugui posar un mateix, que és el principal motiu.Jo els resumiria en aquests punts: quan un troba davant una gran oportunitat perquè hi ha un problema en el mercat, la mida d’aquesta oportunitat ha de ser suficientment gran, un negoci; el fet de tenir un producte o un servei que satisfaci totes aquestes necessitats, i, per últim, l’equip. Jo crec que són aquests.Els emprenedors que fallen és perquè alguna d’aquestes potes no funciona. Si hagués de destacar algun d’aquests punts, el més important és l’equip. La gent de la qual t’envoltes, qualsevol altra cosa es pot solucionar.Hi ha una dita xinesa que diu que si vas sol, vas més ràpid, però si vas acompanyat, vas més lluny. A Figueres el que diem és que si vas acompanyat amb gent que pot anar sola, autònoma, arribes lluny i ràpid.Miquel Camps- L’autònom, que sempre està tan sol, és bo que vagi acompanyat, això és el que volem fer des d’Autònoms PIMEC. Al llarg de la teva trajectòria has apostat per diversos emprenedors, els has ajudat a consolidar els seus projectes. En què et fixes?Dídac Lee- Sempre em fixo en el mateix, en la manera com aquella persona parla de l’oportunitat. Com li brillen els ulls. Ja sé que és molt subjectiu i potser molt romàntic, però al final, quin business plan pots analitzar de quelcom que no existeix i que probablement ningú ha fet? No crec que qualsevol mesura racional sigui útil. En canvi, sí que és útil veure que algú està apassionat per aquesta idea, que aquesta passió que transmet és capaç de convèncer altra gent que s’hi suma, que entén del problema que té el mercat i que està focalitzat a trobar una solució.Miquel Camps-  Tu estàs en un sector totalment innovador i tecnològic. Has de crear coses que la gent encara no sap que vol consumir.Dídac Lee-  Si hi reflexionem, tots ens trobem en una situació així. Les fórmules que han funcionat en el passat no necessàriament són les que continuen funcionant en el present.Te’n posaré un exemple molt senzill. La gent parla de la disrupció, una paraula de moda. Per a mi la disrupció és que algú t’avanci per la dreta, és a dir, algú que no tens identificat com un competidor es posa a fer el mateix que tu fas i, sense adonar-te’n, t’ha tret el negoci. En el Barça, a part del nostre competidor que va de blanc, el nostre gran competidor està en un negoci que capta quota d’atenció de la gent, i avui en dia els nanos estan més pel Fornite que per veure futbol. Per tant, el nostre gran competidor és el Fornite o qualsevol altre joc. Això significa que com a entitat has d’innovar, t’has de reinventar per donar respostes a les noves generacions.Miquel Camps-  En tots els negocis tradicionals hem d’innovar i estar al dia. És la transformació digital total. Has parlat del Barça i amb això vull acabar. Confesso que tinc la sort d’entendre l’enveja com una cosa positiva que em motiva i em fa superar a mi mateix, però hi ha una cosa que envejo molt: jo també vaig intentar en el seu moment ser directiu del Barça i no vaig aconseguir-ho. Jo em pensava que tu, sent de Figueres i fill català de pares xinesos, voldries ser directiu de l’Espanyol pel Sr. ChenDídac Lee-  Quan jo tenia aquest somni no hi era el Sr. Chen. Els somnis que valen la pena són aquells que no pots comprar. Quan jo era petit la meva gran voluntat era sentir-me integrat. Quan vaig néixer vaig ser el primer no caucasià de Figueres i després de Girona. Quan era petit pensava que era l’únic xinès del món. N’estava convençut i la meva manera d’integrar-me era jugant a futbol, però era tan dolent que no em van voler ni a l’equip de l’escola. Quan em vaig adonar que mai seria jugador del Barça el meu següent gran somni era ser-ne directiu. Però que un xaval de 10 anys, amb cara de “xinet” a Figueres i que els seus pares tenien un restaurant xinès, anés explicant que volia ser directiu del Barça, la gent s’ho prenia de broma. A vegades, quan un explica un somni i ningú se’n riu és potser perquè no és prou ambiciós.Una persona molt important per a mi m’anava dient que moltes vegades, quan et trobes davant d’un projecte, has de tirar-te a la piscina. Això és una mica com el sentiment emprenedor: em tiro, no em tiro, quines incerteses hi haurà, què em dirà l’entorn, què em dirà el meu pare…Si he de refiar-me del que diria el meu pare probablement no ho hauria tirat endavant. Quan els ho vaig explicar als meus pares em van dir si estava sonat, i quan ho explicava als meus amics em deien: però tu saps on et fiques?Això sona com quan estàs a punt de ser emprenedor. Jo tenia un somni: volia ser directiu del Barça. Tothom em deia que estava sonat, tothom deia que era impossible, tècnicament era impossible. Matemàticament, que un tio de Figueres, amb les meves característiques i que no coneixia ningú pogués arribar-hi, era impossible.Miquel Camps- Crec que hem tingut sort que ho hagis estat. Moltes gràcies! Ets un reflex d’aquest  treball de què estem parlant, el de l’autònom. Hem de prendre nota de gent com tu, que ens motivi i ens animi a fer coses. Malgrat les complicacions, hi ha gent que se’n surt. Endavant, molta força a totes i tots, i moltes gràcies.